dijous, 20 d’agost de 2015

(Foto) Ressenya: Crónicas de Fortuna II

Hey Angels!

Avui us porto la foto-ressenya d'un llibre que em va fer quedar-me desperta fins a les tantes i amb la boca oberta i al·lucinant sobre el gir argumental. Us parlo de la segona part de la trilogia Las Crónicas de Fortuna de Javier Ruescas. 


Títol: Las Crónicas de Fortuna 2- El recuerdo del Mago


Escriptor: Javier Ruescas


Editorial: Destino


Pàgines: 300


Saga: Si


Etiquetes: aventura, amor, misteri, fantasia






SPOILERS DE LA PRIMERA PART. NOMÉS LLEGIR LA SINOPSI SI JA HEU ACABAT EL PRIMER LLIBRE!
Levanta el telón de tus sueños ¡Comienza la aventura! Los tres amigos, Kyle, Gunnir y Lavelle por fin han encontrado un hogar y una familia en la compañía de circo Belforea. Pero su felicidad durará poco ya que los circenses rebeldes los han estado investigando en secreto y quieren que se unan a su revolución. Mientra s Kyle intenta averiguar el secreto de su pasado, Gunnir deberá aprender a controlar su nuevo don, y Lavelle enfrentarse a sus miedos y a los deseos del corazón. Solo ellos podrán desbaratar los planes de los traidores y detener la guerra que se está fraguando en las sombras...
(Foto)Ressenya lliure de spoilers. Si no has llegit el primer llibre pots continuar llegint.
Aquest llibre ha donat mil i una voltes al primer llibre i  heu de tenir en compte, que si no recordo malament, al primer li vaig donar un total de 5 sobre 5! Podem trobar tot de coses noves que al primer no trobàvem com l'amor o una trama molt més elaborada. En aquest llibre ja es nota que l'escriptor ja ha anat col·locant tot al seu lloc i a la seva posició correcte per la bomba final. Tot s'ha de dir, al principi em va semblar que anava a la  mateixa línia que el primer, cosa que no estava malament, però esperava més... però no és fins a les últimes pàgines on hi ha aquell gir, AQUELL GIR! que ho canvia tot i ho deixa tot apunt pel tercer llibre. En serio em vaig quedar amb la boca oberta durant minuts! No m'ho esperava per res del món!!! Apareixen nous personatges, que canviaran la perspectiva dels antics personatges i mil i un embolics més.
Com al primer llibre, va acompanyat de les meravelloses il·lustracions de la Lola Rodríguez. 
Aquesta és una de les poques il·lustracions on surten els tres protagonistes. Tot i que és una escena un pèl angoixant, personalment m'encanta quan apareixen dibuixos dels tres junts.
No recordo ben bé el per què de l'expressió de la Lavelle (el meu personatge preferit de la trilogia) però en aquest llibre evoluciona molt i li passen una sèrie de coses que l'enforteixen i no totes dolentes, algunes de molt bones... 

He decidit fer una foto-ressenya d'aquest llibre perquè podeu gaudir de les magnífiques il·lustracions i que us animeu a llegir aquesta saga, si és que encara no ho heu fet. El tercer i últim llibre de la trilogia sortirà a principis de 2016, si no estic equivocada, i moro per veure l'explosiu final que ens té a tots i totes esperant. No he entrat gaire en opinió, perquè això portaria spoilers i com he dit ara, la intenció és poder veure i llegir el text i les il·lustracions sense cap spoiler.

Les possibilitats de millorar respecte el primer llibre eren molt poques, però amb aquesta segona part el Javier Ruescas es supera, amb una nova trama que et capgira tots els plans i amb uns nous personatges que capgiren els plans dels nostres estimats protagonistes, El recuerdo del Mago és un llibre més fosc on ja podem veure la batalla imminent. Increïble.

Heu llegit la saga? Què en penseu del primer? I del segon? Us ha picat la curiositat? Què en penseu de les il·lustracions? Us agraden? Quin és el vostre personatge preferit? Us esperàveu el final del segon llibre?








: ) Us espero als comentaris : )










diumenge, 16 d’agost de 2015

Les meves lectures d'estiu

Hey Angels!

Aprofitant que ja estem a mitjans d'estiu he decidit fer aquesta entrada on us explicaré els llibres que ja he llegit aquest estiu, els que estic llegint ara i els que tinc planejat llegir abans de que s'acabi.
En aquest apartat us mostro tots els llibres que he llegit fins ara, comptant tot el mes de Juny, Juliol i la part d'Agost que portem.






Espero que us hagi agradat aquesta entrada!

Quines són les vostres lectures preferides d'estiu? Què heu llegit fins ara? Coincidim en algun llibre? Quins llibres espereu llegir? Què esteu llegint actualment?


 : ) Us espero als comentaris : )





dimecres, 12 d’agost de 2015

Ressenya: Percy Jackson i el Llardre del Llampec

Hey Angels!

Aquesta entrada l'escric a primera línia del mar i crec que és la millor ocassió per ressenyar aquest llibre que tant té a veure amb aquest element...



Títol: Percy Jackson i el Lladre del Llampec


Escriptor: Rick Riordan


Editorial: Català Salamandra 


Pàgines: 377


Saga: Si


Etiquetes: misteri, aventura, mitologia





Què passaria si un dia descobrissis que, en realitat, ets fill d’un déu grec i has de complir una missió secreta? Doncs això és el que li passa a Percy Jackson, que a partir d’aquell moment es disposa a viure les aventures més emocionants de la seva vida.

En Percy té dislèxia i dificultats per concentrar-se, o això és el que afirma la versió oficial, i ja l’han expulsat de sis escoles. Objecte de burles per inventar-se unes històries fantàstiques que ni ell mateix s’acaba d’empassar, un bon dia els déus de l’Olimp li revelen la veritat: en Percy és ni més ni menys que un semidéu, és a dir, el fill d’un déu i una mortal. I com a tal, haurà de descobrir qui ha robat el llampec de Zeus i així evitar que esclati una guerra entre els déus. Per complir aquesta missió comptarà amb l’ajuda dels seus amics: en Grover, un jove sàtir, i l’Annabeth, filla d’Atena.

El lladre del llampec marca l’inici d’una apassionant sèrie d’aventures sobre un món secret: el món que els antics déus grecs han recreat al nostre voltant en ple segle XXI
Des de que tinc memòria que tinc aquests llibres a la meva wishlist i encara no he arribat a entendre com vaig poder trigar tant en comprar-los. Us haig de dir que ja havia vist la pel·lícula fa bastant i recordava ben poques coses i sent una amant de la mitologia quan els vaig veure tots, amb la nova edició i en català els vaig comprar tots de cop. Així que em vaig endinsar en aquesta història que feia tant de temps que esperava llegir. 
Crec que el començament d'aquest llibre és dels millors, per no dir el millor, que he llegit mai, et captiva i des de la primera frase que t'enganxa, cosa que és molt difícil de fer,  Rick Riordan juga amb la realitat i realment et fa qüestionar si tot això que explica podria a arribar a ser real. A sobre, al final de cada llibre, tenim una nota de l'autor on encara juga més amb els lectors donant aquest punt a la història que fa que sigui encara més especial. 

"En certa manera, és agradable saber que hi ha déus grecs allà dalt, perquè tens algú a qui culpar quan les coses van malament"

El llibre en si m'ha agradat moltíssim i era tot el que esperava i més. Se'ns presenta un Percy, un nen d'11 anys que és una mica problemàtic i que canvia constantment d'escola, pateix dislèxia i moltes dificultats per concentrar-se. La seva vida és del més normal, té el seu millor amic, en Grover i una mare que se l'estima moltíssim. Tot, aparentment és del més normal i corrent, fins que un dia, el món en el qual es pensava que vivia, no era com li havien ensenyat que era. Els Déus existeixen, i moltes vegades baixen a la terra i tenen fills amb persones mortals. Els fills que resulten entre un Déu i un mortal s'anomenen mestissos i en Percy, n'és un. 
Com ja he dit, el llibre m'ha encantat i ara estic llegint el segon de la saga. Una de les coses que sempre em passa quan són llibres que tracten els temes sobrenaturals és que sempre estic desitjant que arribi un punt de la novel·la. Per exemple quan comença la història, pensava, que el Percy descobreixi ja que existeixen els Déus, un cop ho feia, tornava a pensar, que el Percy descobreixi ja que és un mestís, després pensava altre vegada que se n'adoni ja qui és el seu pare i així successivament. Sóc a l'única a que li passa això?
Potser el que més m'ha agradat del llibre són els tres personatges principals, el Percy, l'Annabeth i el Grover i les relacions que estableixen entre ells. Com he dit, el Percy només té 11 anys i el llibre està escrit en primera persona, això fa que en moltes ocasions la narració es faci molt divertida i entretinguda amb els seus pensament.

"-Potser li cal algú que sigui capaç de pensar-va replicar l'Annabeth-.Ares té força. Res més. I fins i tot la força s'ha de rendir davant de la saviesa, a vegades."

M'ha costat trobar un punt negatiu al llibre, però finalment n'he trobat un. Els 3 protagonistes s'embarquen en una aventura on hi han batalles i lluites constants. He arribat a la conclusió que em costa moltíssim seguir una escena de lluita i a part  se'm fan molt llargues i pesades. Ja ho se, que aquest punt negatiu és molt personal i no a tothom li pot desagradar. 
També una cosa que m'ha agradat molt, és el toc modern i "humorístic" que el Rick Riordan els hi dóna als Déus i a la història que els envolta (com el mont Olímp), malauradement, no va ser una sorpresa per a mi, perquè aquesta característica és un dels pocs factors que si que "respecten" a l'adaptació cinematogràfica. A part el llibre està ple de referències mitològiques i apareixen éssers molt coneguts com la Medusa. 
Un cop vaig acabar el llibre vaig decidir tornar a veure la pel·lícula i es nota molt com l'han comercialitzat perquè atregui més a un públic juvenil. Principalment perquè al primer llibre els protagonistes tenen 11 anys i a la pel·lícula tenen com 16 mínim. També exploten molt l'amor que hi ha entre els dos protagonistes, que resulta evident des d'un bon principi però no al primer llibre, ja que tenen amb prou feines 11 anys. Un canvi dels personatges que em va encantar és el Grover, si al llibre ja és graciós ja no us podeu imaginar a la pel·lícula!

"Ho vaig fer, i no sabria dir del cert què hi vaig veure, a la seva cara. No hi havia cap signe evident d'amor ni d'aprovació. Res que m'encoratgés. Era com mirar l'oceà: alguns dies, pots endevinar si està de bona llunao no, però la majoria de vegades és inextricable, misteriós."

Ja per acabar, per la gent que no s'ha llegit els llibres, la saga de Percy Jackson és una saga Middle-grade, és a dir classificada entre els 10-13 anys. Però que això no us faci tirar enrere, perquè per exemple a àmbit nacional Las Crónicas de Fortuna de Javier Ruescas també és Middle-Grade o una altre saga que tothom coneix Harry Potter també ho és. A mida a mida els personatges es van fent grans a través dels llibres, la història es va fent cada cop més madura fins a arribar a ser juvenil.


En definitiva, Percy Jackson i el Lladre del Llampec és un llibre d'aventures que m'hagués encantat llegir quan tenia onze anys, però que he disfrutat igualment fins a l'última pàgina, que et fa qüestionar si realment els Déus existeixen ja que l'escriptor sap jugar molt bé amb la ment del lector i confondre'l fins a un punt que t'ho arribes a creure. Té una narració molt lleugera amb un cert toc infantil que fa que en moltes ocasions et tregui una riallada. Un inici de saga meravellós.


Heu llegit la saga? Sí? No? Què us va semblar? Us va agradar? Què en penseu dels protagonistes? I de l'adaptació a la gran pantalla? Us agrada la mitologia? Què en penseu del toc modern que els hi donen als Déus?





: ) Us espero als comentaris : )







dissabte, 8 d’agost de 2015

Top 4 llibres John Green

Hey Angels!


Avui us porto una entrada que ja tenia pensada fer des de que vaig adquirir tots els llibres de John Green. No ha sigut fins la setmana passada quan ja els vaig haver llegit tots així que en aquesta entrada posaré per posicions (de pitjor a millor) els llibres de John Green que ha escrit exclusivament ell sol, (no contarem Will Grayson entre altres). Abans de començar dir que és la meva opinió personal i que a mi no m'hagi agradat no significa que el llibre sigui dolent i que a la gent que li agradi no té criteri. 
Fent click a les imatges podreu anar a les ressenyes on la meva opinió està més detallada i és més extensa.

Aquest és l'últim llibre que he llegit seu i de fet la ressenya la vaig fer la setmana passada. Aquest llibre se m'ha fet molt repetitiu, vaig trobar la mateixa base que a El Teorema de Katherine o Buscant a l'Alaska i sincerament ja se'm feia pesat. És cert que a l'hora de crear personatges amb característiques que els fan únics, John Green és el millor, però si repeteixes la mateixa base en 3 llibres al final encara que li posis al Radar (personatge que apareix a Ciutats de Paper com a amic del protagonista) tingui uns pares que facin col·lecció de Pares Noels negres encara que sigui un fet molt divertit no canvia la trama base del llibre que continua sent la mateixa. A part d'això, tots els llibres de John Green se'm feien molt ràpids de llegir, però aquest en canvi se'm va fer etern, semblava que no arribava mai al final i, com ja vaig explicar més a fons a la ressenya, la part del mig és un avorriment total. Un altre punt negatiu és que els dos personatges principals em van caure francament malement i tot i que el missatge que intenta donar és bonic, crec que aquest cop no ho ha fet tan bé com els altres llibres.
Aquest llibre més o menys em va passar el mateix que a Ciutats de Paper, encara que en aquest cas el llibre se'm va fer més àgil i ràpid de llegir. El Teorema Katherine em va disgustar en especial pel missatge que el John Green volia transmetre. La majoria dels seus llibre el que volen arribar a dir és que no et preocupis tant per les coses i simplement viu la vida. En aquest cas, el missatge que ve a dir estar relacionat amb l'amor i no us puc dir que és, perquè seria "spoiler" del final, però honestament em va semblar una cosa molt òbvia i que al protagonista li costa tot un llibre per adonar-se. (missatge que transmet el llibre spoiler! El final el protagonista se n'adona que l'amor no es pot calcular perquè és un sentiment molt complex i que depèn de infinits factors. En serio? ho vaig trobar francament absurd! Li va costar tant arribar a aquesta conclusió que personalment trobo tan clara i evident... Fi spoiler). El punt fort del llibre, al igual que amb Ciutats de Paper són les relacions d'amistat que es creen i les escenes còmiques que et fan pixar de riure. Ja sense treure el tema que no podria ser més previsible...
Ara tothom em matarà, doncs si No està escrit a les Estrelles va en segon lloc, però per un petitíssim factor que va influir bastant a la lectura. La meva mare em va regalar el llibre a finals de 2013 i llavors es parlava del llibre però encara no era tan famós, com ho ha arribat a ser aquí a Espanya. Quan el vaig llegir per primera vegada, em vaig sentir molt pressionada perquè no hi havia persona a la que no li agradés i no vaig poder disfrutar al màxim de la lectura. No va ser fins a la relectura després de veure el vídeo de la Fa (que us he nombrat 1000 de vegades) que em vaig adonar de tots els missatges, referències i metàfores amagava el llibre, més enllà de la història de la Hazel i el Gus. Llavors si que el vaig poder gaudir i em vaig tornar enamorar de cada paraula que conté el llibre i se'm va tornar a trencar el cor altre vegada. Des d'aleshores  he rellegit el llibre varies vegades i haig de dir que, No està escrit a les Estrelles no em va fer plorar a mars, em va caure la llagrimeta (que ja és molt sent jo). Aquesta història serà una d'aquelles que seguiré recordant  quan sigui una velleta. 
Sí, el meu llibre preferit de John Green (gairebé empatat amb TFIOS) és Buscant a l'Alaska. Un factor enorme que va fer que m'encantés encara més el llibre és que no tenia ni idea de que anava el llibre. Només havia llegit la curta sinopsi i res més, cap imatge o quote a tumblr, cap ressenya, res. 
Just al contrari que El Teorema Katherine, el punt fort de la novel·la em va semblar el missatge que transmet, tot el tema del laberint em va fascinar i em va fer pensar molt, cosa que vaig agrair ja que de tan en tan a tots ens va bé reflexionar una micona. Deixant de banda això, els personatges principals em van semblar molt interessants tots i em podia creure perfectament que tota aquella història estava passant a una universitat d'Amèrica. També em va agradar molt l'estructura del llibre, ja que els noms dels capítols són dies (exemple): 40 dies abans. Això em va fer enganxar-me a la lectura perquè volia saber que era aquella cosa tan important que marcava un abans i un després a les vides dels protagonsites. El final em va encantar i em van caure unes quantes llàgrimes, cosa que no esperava per res del món. La conclusió et deixa amb l'última reflexió del protagonista sobre un tema que es desenvolupa al llarg de la novel·la, la qual em va agradar molt, com ja he mencionat al principi. Buscant a l'Alaska segurament entrarà al top 10 de lectures del 2015.




Quin és el vostre llibre preferit de John Green? I el que us va agradar menys? Coincidim? Sí? No? Què en penseu dels seus llibres? Creieu que és un autor que està massa idealitzat?




: ) Us espero als comentaris : )







dimarts, 4 d’agost de 2015

Ressenya: La Selección

Hey Angels!

Avui us porto la ressenya d'un llibre que portava esperant per poder llegir-lo des de fa mil·lennis. 

Títol: La Selección


Escriptora: Kiera Cass



Editorial: Roca Editorial


Saga: Si


Pàgines: 236


Etiquetes: Distopia, Amor





Para treinta y cinco chicas, la Selección es una oportunidad que solo se presenta una vez en la vida. La oportunidad de escapar de la vida que les ha tocado por nacer en una determinada familia. La oportunidad de que las trasladen a un mundo de trajes preciosos y joyas que no tienen precio. La oportunidad de vivir en un palacio y de competir por el corazón del guapísimo príncipe Maxon.

Sin embargo, para America Singer, ser seleccionada es una pesadilla porque significa alejarse de su amor secreto, Aspen, quien pertenece a una casta inferior a la de ella; y también abandonar su hogar para pelear por una corona que no desea y vivir en un palacio que está bajo la constante amenaza de ataques violentos por parte de los rebeldes.

Es entonces cuando America conoce al príncipe Maxon. Poco a poco, se empieza a cuestionar los planes que ella había hecho para su vida y se da cuenta de que la vida con la que siempre soñó puede no poder compararse con el futuro que nunca se atrevió si quiera a imaginar.
No us podeu imaginar quant de temps portava esperant per poder llegir aquest llibre. Potser fa més d'un any que el vaig veure per primera vegada i des d'aleshores que el portava buscant com una boja i mai el trobava. Sempre trobava l'última entrega de la saga o la segona, però mai la primera. Fins que l'altre dia vaig dir prou i a l'anar al Fnac de Plaça Catalunya i veure els dos primers llibres els vaig comprar. Com ja he dit, portava moltíssim de temps esperant-lo així que les expectatives eren bastant altes però no em feia por, perquè La Selección, ha sigut un d'aquells llibres que abans de llegir-lo ja saps que t'agradarà o com a mínim et farà passar una molt bona estona. 

"Preferiría que Maxon me enviara a casa por ser yo misma a que me eligiera por ser quien no soy."

És un llibre que pot enganxar a qualsevol, el típic que pot atrapar a algú a la lectura de per vida. Té una narració senzilla però que manté la tensió constant, cosa que em va fer quedar-me enganxada durant tota la història. El recomanaria en especial per aquelles noies que els hi agradi la moda, ja que el llibre està ple de descripcions de preciosos vestits de gala (en la seva majoria). És una lectura molt visual perquè dóna lloc a la imaginació, ja que la majoria del llibre es situa al palau, que és ple de sales decorades elegantment. A part, com acabo de mencionar el vestuari també és importantíssim i personalment gaudeixo molt quan els escriptors ens donen aquest món sense fronteres per la imaginació. I és per aquest motiu que crec que la saga funcionaria molt bé com a pel·lícula o com a sèrie de televisó.
El punt fort del llibre, al meu gust, ha sigut la protagonista, l'Amèrica. És una noia que des del primer moment em va caure fenomenal, té les seves idees claríssimes, és molt decidia i m'encanta el toc d'humor que té. S'ha convertit en una de les meves protagonsites femenines preferides de moment, s'haurà de veure com evoluciona al llarg de la saga... (no spoilers als comentaris que encara vaig per la segona part). 

"- ¿Qué aspecto queremos darte? Con esa mata de pelirroja, podemos hacerte toda una seductora, pero si quieres un aire más tranquilo, también podemos dártelo-afirmó con total naturalidad.
-No voy a cambiar radicalmente para satisfacer a un tipo al que ni siquiera conozco- dije, Y que ni siquiera me gusta, añadí solo para mí. 
-Vaya por Dios. La niña tiene personalidad- me regañó como si fuera una cría.
-¿No la tenemos todos?"

La idea de la Selecció, l'he trobada molt original però amb un fons molt mascliste. Perquè us feu una idea, a l'inici hi han 35 noies disposades a donar-ho tot per poder guanyar el cor del príncep. Es tracta a les dones com si fossin objectes i el príncep surt amb les 35 a la vegada. Això ha estat el punt més baix del llibre, però tampoc ho he tingut gaire en compte perquè  la idea de la Selecció és com una tradició molt antiga de la monarquia i el Príncep Maxon no s'ho pren d'una manera com si les dones fossin objectes, tot al contrari. (Sóc la única que a les primeres 100 pàgines li va semblar que el Maxon tenia molta pluma? :') ). La millor part de totes sobre aquest tema, és l'opinió que té l'Amèrica sobre el tema i en serio em pixo amb ella i amb les escenes que monta quan rehibindica la seva opinió.
"La idea de entrar a participar en un concurso para deleite de todo el país y dejar que aquel pelele estirado escogiera la más mona y la más tonta del rebaño para convertirla en esa cara bonita y muda que aparecía a su lado en la tele... En fin, todo eso me daba ganas de gritar. ¿Podía haber algo más humillante?"

Una altre cosa que potser no em va acabar de fer el pes és que es centra en l'amor com a trama principal i, m'hagués agradat que se'ns hagués explicat més sobre la societat, les diferents castes i sobre els rebels. Trobo que està molt agafat per pinces tot el tema de la jerarquia social i, espero que als pròxims llibres acabem sabent més coses. I per cert, la Kiera Cass quina poca originalitat que té a l'hora d'escollir noms! L'Amèrica és una cantant i ve d'una família d'artistes, quin és el seu cognom? Singer! (Cantant en anglès). Les diferents castes socials com s'anomenen? 1,2,3,4,5,6,7 i 8. Trobo que s'hagués pogut parar a pensar algun altre manera de dir-ho, però vaja, són detalls sense importància que cap d'ells fa que no puguis disfrutar la lectura al màxim.         
I ara, el que totes i tots estàveu esperant, qui prefereixo l'Aspen o el Maxon? Realment, crec que no he pogut llegir suficients escenes entre l'Aspen i l'Amèrica per poder determinar quin dels dos m'agrada més. Tot i que si que és cert, he notat que l'amor que hi ha entre l'Aspen  i l'Amèrica és més apassionat i en canvi amb el Maxon és més correcte i fins i tot còmic. S'haurà de veure als següents volums, perquè tinc la impressió que passarà alguna cosa molt grossa...
I ja per acabar, no em podia estar sense mencionar les meravelloses portades que té la saga, i gràcies a Déu l'editorial va mantenir les originals! 

"Miré al espejo. Seguía siendo yo. Era la versión más bonita de mi misma que había visto nunca, pero reconocía aquella cara. Desde que habían seleccionado mi nombre, mi gran temor era convertirme en una persona irreconocible-cubierta en capas de maquillaje y tan cargada de joyas que tuviera que escarbar durante semanas pare encontrarme de nuevo- . Pero de momento seguía siendo America."

En definitiva, La Selección és un llibre que m'ha encantat completament, que enganxa extremadament i que et deixa amb moltes ganes de continuar amb la saga. Un llibre preciós (per dintre i per fora) amb una protagonista que de ben segur que et caurà molt bé amb unes idees molt clares i amb una personalitat única que la farà destacar i causar situacions on et tronxaràs del riure. A part també pots disfrutar de molts altres temes a part de l'amor com és la família, l'amistat, la societat des de diferents punts de vista i la rivalitat que es crea entre les diferents participants de La Selección. Lectura obligatoria.




Us heu llegit el llibre? Sí? No? Us crida l'atenció? Què en penseu? Qui preferiu l'Aspen o el Maxon? Què su sembla tot el tema de la selecció? Us hi presentarieu? Què us semblen les portades?


: ) Us espero als comentaris : )







Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...