Ressenya: Allà on els arbres canten

Hey Angels!

Avui us porto una ressenya molt especial per a mi, ja que és d'un llibre que va ser i continua sent un dels meus preferits. Els que porteu aquí des de fa bastant, sabreu que ja en vaig fer una fa molt de temps cap als començaments del blog, però crec que no li fa justícia. Com que he fet una re-lectura completa del llibre i ara el tinc més fresc que mai, doncs crec que és el millor moment per fer-li una ressenya com cal...!

Títol: Allà on els Arbres canten


Escriptora: Laura Gallego


Pàgines: 477


Editorial: Cruïlla


Saga: No


Etiquetes: Fantasia, Aventura

La Viana, l'única filla del duc de Rocagrisa, està promesa a Robian de Castellmar des que eren petits. Tots dos s'estimen i es casaran a la primavera. Però, durant les festes de celebració del solstici d'hivern, un home estrafolari adverteix al rei de Nòrtia i els seus cavallers de l'amenaça dels bàrbars de les estepes... I tant el Robian com el duc es veuen obligats a anar-se'n a la guerra. En aquestes circumstàncies, una noia com la Viana no pot fer altra cosa que esperar que el seu promès torni. I, potser també, fer cas de les llegendes que s'expliquen sobre el Gran Bosc... 

Allà on els arbres canten és un dels meus llibres preferits de tots els temps, però ja feia bastant que no el rellegia sencer. Sempre em tornava a llegir algun capítol en concret o alguna escena que m'agradés així que vaig decidir que ja tocava llegir-se'l sencer i veure com la meva opinió havia canviat des de que tenia 10 anys la primera vegada que me'l vaig llegir.

Se'ns presenta la Viana, una donzella de classe alta, que un dia es veu afectada per la guerra que els bàrbars han proclamat. El seu pare i el seu promès hauran de marxar a la guerra i ella s'haurà de quedar sola... 
Tampoc us vull explicar gaire, perquè recordo que la primera vegada que el vaig llegir em va encantar o saber gairebé res de la novel·la, i que aquesta poc a poc m'anés sorprenent. 

"Has comés una imprudència, però has sobreviscut. No tothom pot dir el mateix, menuda. Sovint, la primera negligència acostuma a ser la darrera."

El que més m'agrada dels llibres de la Laura Gallego en general, és l'entrellat que forma, i els varis personatges secundaris que podem trobar i que enriqueixen molt més la lectura, ja que la Laura Gallego els sap explotar molt i els hi sap crear trames addicionals que es veuran relacionades amb la trama principal i, simplement és perfecte... ( Exemple: les històries del Llop sobre l'orella).
Quan l'estava llegint, em vaig adonar que tot m'ho continuava imaginant de la mateixa manera i que els paisatges o les escenes se m'havien quedat gravades al meu cap. També em vaig adonar que la meva opinió havia canviat des de que el vaig llegir per primera vegada i això em va sorprendre perquè no m'ho esperava per res del món. Per exemple, el personatge del Llop, la primera vegada que vaig llegir la història em va semblar més aviat "dolent", sempre fent enfadar a la Viana i en general no m'agradava gaire. En canvi, en aquesta re lectura, he descobert que el Llop és el meu personatge preferit de tota la novel·la! Sempre busca el bé comú, és lluitador i té un gran sentit de la pàtria. També la meva opinió sobre la Viana ha canviat, abans la trobava tota una heroïna, lluitadora (que ho continua sent, però de la mateixa manera amb la qual la imaginava) i sense cap mena de dubte era el meu personatge preferit i ara he vist que, continua sent molt lluitadora, però també molt tossuda i sobretot egoista. No dic que estigui malament o que no em caigui bé, perquè donada la seva situació no sé com actuaria jo. (Sóc la única que shipeja el Llop i la Viana? : '' ) )

"M'has seguit fins aquí, i he deixat enrere  a gent més experimentada que tu. Però passa que ets molt caparruda. Per sort de tots dos"

Pot contenir spoilers!

El que es pot fer més evident al llarg de llibre és la gran transformació de la Viana com a persona, tan físicament com psicològicament, tot i que al fons, segueix sent la mateixa donzella decidida que se'ns presenta als primers capítols. 
En aquest llibre es recullen una sèrie d'escenes que m'encanten i que no em cansaria mai de llegir i llegir una i altre vegada. Per exemple, quan el Llop decideix tallar-li els cabells a la Viana, i ella finalment accedeix. Crec que és una escena molt important, i tot i que el Llop l'encara amb un toc més d'humor. És un moment decisiu ja que són les últimes pàgines que veiem la Viana donzella i comencem a veure la Viana lluitadora i guerrera. A part, quan les noies es tallen el cabell d'una manera tan dràstica (com també podem veure a Insurgent, per exemple) també té una part molt simbòlica, ja que acostuma a representar un abans i un després, una vida que jo tornarà, o  un conjunt de vivències doloroses que vols deixar enrere. 

" - Com em queda?

- No ho sé... diferent.

- Diferent- va repetir la Viana, gairebé assaborint aquella paraula-. Diferent- va repetir."

Jo m'imagino el Robian
Semblant al
Robert Sheenan

Un altre escena que m'encanta i que sempre em fa riure, és quan la Viana i el Robian es troben a la cabana. Crec que és un moment crucial per les seves dos vides i que ella el sap afrontar molt bé, tot i que encara que no ho vulgui admetre li dol, i molt.  I ja que treiem el tema del Robian..., és un personatge que honestament em crea molt de llàstima i tristesa al meu interior. Prefereixo no jutjar-lo, perquè en la seva situació, no sé que hauria fet jo...
Després arribem un punt de la novel·la on apareix l'Uri! Tot i que shipejo fortament a la Viana i el Llop, l'amor entre la l'Uri i ella, el trobo molt dolç i tendre. No va ser fins en un punt de la novel·la que vaig entendre de debò que representava l'Uri (pàgina 326). És on la Viana li ensenya que vol dir estimar, agradar-se i fer-se petons. En aquest punt, veiem com d'innocent i pur és l'Uri i com representa la nostra infantesa i la societat encara no ens ha implantat tots els estereotips, com hem d'actuar, que no hem fe fer... Per això quan l'Uri entén finalment que vol dir estimar, simplement li ho diu a ella, sense complicar-se ,(cosa que adolescents i adults fem molt, complicar-nos nosaltres mateixos la vida) en canvi la Viana és xoca amb la seva resposta tan ràpida, clara i neta d'ideologies sobre la societat en què viuen. 

Ja per acabar, parlar sobre el millor epíleg i final de la història mundial i universal. Tanca a la perfecció la història, unint fils que ni sabies que calia unir(oki,oki,oki,oki,oki). Sempre que el llegeixo m'emociona i em fa caure unes llàgrimes, ho haig d'admetre. 
Finalment, no m'agradaria que fessin una segona part, perquè com he dit, la història queda molt ben tancada però m'encantaria que la Laura escrigués un llibre sobre les històries que relata l'Oki, les llegendes, els poemes que recita... perquè m'encantaria saber més sobre el món on viuen. Saber també com quedaria la història de la segona invasió bàrbara passada a llegenda al llarg de les centúries... Sóc la única a que li agradaria? 

"El món eestà ple d'històries. Totes les persones i tots els objectes tenen històries per contar. A algunes s'hi arribar a través de la gent com jo, que les relata perquè no s'oblidin. Altres, en canvi... es viuen."

Fi Spoilers!

Espero que la ressenya hagi estat a l'altura d'aquest llibre tan meravellós!

Llibres Similars: Memòries d'Idhún

T'agradarà si...: Busques un llibre d'aventures, fantasia, de cavalleries i intriga!

Un llibre que et mantindrà atrapat/da des de la primera pàgina fins a l'última. Un llibre ple d'emocions que no et deixarà indiferent. Uns personatges que et sorprendran a cada pàgina i uns girs argumentals que et deixaran amb la boca oberta. Allà on els arbres canten, un llibre que no et pots perdre. 

Us ha agradat la ressenya? Heu llegit el llibre? Què en penseu dels personatges? Quin és el vostre preferit? Esteu d'acord amb mi? Creieu que la Viana i el Llop fan bona parella? Què en penseu sobre el llibre d'històries i llegendes que proposo? 

: ) Us espero als comentaris : )